Ja és divendres! (whatsapp a primera hora, dibuixos i bon rotllo)

Tot va començar fa bastants mesos, un divendres al matí vaig rebre un whatsapp
d'una noia. Si una companya de batalles diverses, de camins i encontres.

Al que anava..., un divendres al matí a primera hora vaig rebre aquell missatge,
un dibuix amb unes lletres que deia: Ja és divendres!

Quina il·lusió! Ostres, a vegades ens agradaria dir bon dia a molta gent que potser no
veus el

sovint que t'agradaria, o simplement tindre contacte amb algunes persones que no et
trobes per "la vida" el sovint que voldries, però les tens presents.

I amb aquell missatge ho vaig veure clar. Perquè no? Perquè, no enviar un missatge a
totes aquelles dones que formen part de la teva vida i que no vols perdre el contacte?
Un missatge bonic: Ja és divendres!

És una manera de dir: penso en tu, sé que estàs aquí encara que no ens veiem tot el
que voldríem però ser que sempre hi seràs...

I així cada divendres em desperto esperant el missatge de l'Ester, desitjant-me
bon divendres, li contesto, ens parlem breument i a continuació el reenvio a les
"dones de la meva vida" que per sort no són poques. Una xarxa, una cadena, on sé
que moltes esperen despertar-se amb el missatge, ens comuniquem, sabem que
estem allí pel que necessitem i sobretot que ens recordem unes de les altres.

Per què això és la vida oi? Pensar amb qui t'aprecies, regalar un trosset del teu
temps dedicat a algú, dir que la trobes a faltar o simplement desitjar-li un
JA ÉS DIVENDRES! #jaésdivendres

Per cert, no em vull descuidar que les il·lustracions les penja la Roser Guixa
@RoserGuixa totes elles dones il·lustradores.

Socors!!! Tinc una preadolescent a casa!

No estic preparada, ho sé.... a més, ...com ha passat? Fa res que la tenia a la panxa i ara
només vol fugir de mi!!! Ho sento però m'ha agafat desprevinguda.
Tot està malament, tot és un NO, els petons han desaparegut i allí on hi havia abraçades ara
trobo colzes, mans, ... Mama ara noooooo! Mama aquí nooooo! Mamaaaaaa!!!!

Que dur! De debò! Em pensava que no m'arribaria o que simplement veuria algun senyal,
però crec que la velocitat del dia a dia m'ha fet engolir els senyals i tot.

I així de sobte ha aparegut a casa la preadolescència entrant per la porta gran,
amb contundència, rebot i mal estar.

M'encantaria dir-te que tot això passa, que ens anem acceptant, que ens anem coneixent,
que les hormones es regulen i que no hi ha mal que duri 100 anys.

Que tot el que avui ho detestes, demà serà fantàstic, però evidentment si t'ho dic jo,
no serveix, perquè una altra cosa que porta aquesta etapa és l’autoafirmació,
buscar un grup i pertànyer a ell i perquè no una mica de rebuig cap als progenitors
(aquí entro jo).

Però la veritat és que tot el que t'he dit anteriorment perdurarà per sempre amb tu i l'únic
que podràs fer és l'acceptació i que el temps ho cura tot o si més no ho minimitza.

Amb el temps ho aprendràs i jo estaré al teu costat sempre, encara que ara mateix vulguis
estar lluny de mi el màxim possible perquè encara que no t'ho creguis, jo també vaig ser
com tu, i no fa pas tant. I sé que una abraçada de la mare ho cura tot, per tant encara que
em rebutgis mil cops jo t'abraçaré 1001!

Amb aquelles abraçades que enganxen i curen tot, o almenys serà tan sincera que et
reconfortarà.