No tinc paraules, només una opressió al pit, em falta l'aire i tinc els ulls plens de llàgrimes.
Així estem molts. Amb un sentiment de pèrdua horrible, incomprensible, un angelet, una nena plena de llum, delicadesa, sensible, feliç, ha marxat.
No hi és, no hi és físicament, però hi és dins de tots nosaltres. Dins de cadascú que la va conèixer i li va arrencar un somriure, una mirada (aquella mirada que tenia no l'oblidarem mai).
Vull repetir les paraules que la meva parella va expressar: "Mai uns pares haurien d'enterrar als seus fills... Em sento buit de tristesa. El més preuat regal que ens dóna la vida és un fill, amb ells aprens a estimar incondicionalment.
És absolutament injust veure com se'n va tot el que som en un tancar i obrir d'ulls. No puc arribar a imaginar-me com es deuen sentir... Sóc el que sóc gràcies a aquestes dues persones... Gràcies Alícia i Joan"
I és així, jo també sóc la què sóc, gràcies a aquesta parella, els hi dec molt igual que els meus fills.
Només dir-vos què fins a l'últim moment ens heu donat un aprenentatge, en moments difícils les vostres paraules, la vostra manera de ser, sentir i actuar ens ha donat llum per poder veure-hi més clar.
Aquí estem, sempre, esperant en silenci, hi som incondicionalment.
