Qui va dir que fos fàcil? (o com sobreviure durant els primers anys siguen una "maretxiwaca")

Conec a vària gent que puc parlar sense vergonya, mostrant-me tal com sóc, amb les meves pors més profundes i dient el que he sentit des del cor.

Tinc sort la veritat, i tot amb molt d’humor, això si perquè de penes ja n'hi ha forces.

Quan el teu nadó arriba a casa, qui va dir que fos fàcil a la vida? Aquelles inseguretats, pors, tot allò que ningú t’explica, que no surt a les revistes de moda....

Si, perquè a veure, quan surts de l’hospital tant o més gorda que has entrat, amb panxa de 7 mesos d’embaràs però amb un nadó a les mans, aquesta foto ningú t'he la dita. Quan plora, plora, i és un nadó “d’alta demanda”? Quan veus que no pots ni anar al lavabo perquè aquell plor se’t posa al cap?

I llavors et veus: fofa, “gordi”, amb panxa d’embarassada, amb son, peluda, sense dutxar-te, i ell/a plorant, que no tel pots treure de sobre, que quan vas amb cotxet pel carrer segueix plorant.

Tu l’has canviat, acaronat, amanyagat, estimat, netejat, alimentat i segueix plorant, i així dia darrere dia....

No té res, ni còlics, ni gana, ni res... Però plora si no està sobre teu i tu plors perquè vols 5 minuts.

Només 5 minuts per ser dona, esposa, persona.... i no hi són.

Tothom diu que passarà, que paciència, però no pots evitar veure altres mares que passegen més tranquil·les, on la seva canalla no plora, van ben vestides i fins i tot pentinades! I m’atreveixo a dir amb el bigoti depilat! I tu amb ulleres, cansada, amb son i sobretot amb unes ganes terribles d’aquells 5 minuts. I el pitjor de tot el sentit de culpabilitat per voler tindre els maleïts 5 minuts.

M’entres estàs en aquest espaitemps, sembla un bucle que no en sortiràs mai, on el temps passa lent, on sembla que la culpa sigui teva i que t’ha tocat el nen/a més “difícil” del món i sobretot que estàs sola... Que ningú li passa el mateix.

Però un dia descobreixes que no, que hi ha més gent com tu, més nens/es “difícils”, que sí que és veritat que el temps o posa tot a lloc, perquè amb el temps aprens a conviure i a viure a agafar paciència i acceptar i sobretot acceptar-te i veus que la maternitat és més enllà d’aquella foto preciosa d’una dona prima, bella, neta, pentinada que passeja afablement una criatura amb un cotxet preciós, net i brillant amb silenci per la ciutat.

La maternitat que no surt a les revistes és la real, i si us plau, entre totes nosaltres hem de fer que sigui així.

Estimem-nos més entre nosaltres, entre tots i totes, i gràcies companyes que tinc d’aquest camí que puc parlar i he parlat obertament amb vosaltres.

Per totes les “mamestxiwaques” del món!

PD: ja sabeu que desprès d’això vaig repetir i en total tinc 3 fills. Per tant dir que si que tot es supera, amb molt d’humor, amigues, i unes copes de vi!

Allà on vas, fes com veuràs

“Allà on vas, fes com veuràs” tal com indica el refranyer Català. Doncs això és el que fem. Jo una RTV (aquí us deixo un article del blog : El món de Reus, d'en Josep Baiges, un gran RTV) de tota la vida que ara viu fora de Reus! Mare meva! Doncs si, la veritat que l’adaptabilitat és una qualitat que s’ha de demostrar dia a dia, adaptar-se als nous temps, a les noves coses i als llocs nous.

D'ençà que estem aquí dalt entre Vilaplana i Alforja, estem fent poble. Ens estem integrant molt al territori, vivint el dia a dia, les seves tradicions i també com no formant part del poble.

A Vilaplana anem a l’escola i com tot pare sap l’escola és un element integrador total.

Creiem amb l’educació dels nostres fills, ens involucrem totalment i per tant formem part de l’AMPA de la Zer, això ens ha permès interactuar més amb els pares i mares, conèixer més el poble, les tradicions, .... arran d'aquí un grup de mares em van dir si volia formar part del grup de les Foresteres, les foresteres són un grup de dones, la majoria de fora vila, que estan vinculades amb Vilaplana per diferents motius, s’han casat amb algú que és de Vilaplana, per què hi viuen, perquè portem els nens a l’escola… Fins i tot n’hi ha que ho són filles de Vilaplana.

El que ens uneix són les ganes de fer vida la poble i que Vilaplana sigui un lloc on quedar-se a fer coses. Fins i tot aquest any el pregó dels Reis Mags ens van dedicar unes paraules, que ens van fer sentir molt orgulloses de la nostra feina! I també ens van fer una entrevista a la revista del poble “Lo Pedrís”, que per cert us la recomano!

I parlant dels SM els Reis Mags, a Vilaplana hi ha una tradició ben peculiar, que és el “Rastre” on cada nen/a del poble el dia 5 de Gener al matí (i durant el dia també) va per tot el poble arrossegant un filferro ple de llaunes per fer forca soroll. Amb aquest soroll es pretén que el “reixos” (aquí m’ha sortit la meva vena RTV), no s’oblidin de passar pel poble.

La veritat que una tradició ben peculiar, entranyable i que vam participar de ple! Gràcies Vilaplana! Gràcies Forasteres! Gràcies Zer!!! Gràcies a tots i totes per fer-me sentir així d’acollida!

Cal dir que els meus fills són el meu principal motor i ells des que van posar els peus al poble, s’hi han sentit molt a gust i ja se sap que “fills contents, mare feliç!”

PD: Sempre seré una RTV i sempre seré una forastera.

El dia a dia

Ostres, això de no tindre Internet fa que hi hagi un munt de coses que quedin endarrerides, correus sense contestar, el màster que estic fent, i entre altres coses el blog.

Em sento malament per no poder dedicar l’estona aquella de les “tantes” de la nit.

Com canvien les prioritats al llarg del temps.

És com quan antigament (fa temps) els dels bancs, o comerços anaves a comprar i et regalaven el calendari. Tothom tenia calendari a casa o a l’oficina. Ara és un bé ben preuat! Qui té calendari té una sort! A l’oficina ens el rifem o anem darrere de qui en té, demanant-los com qui demana caramels.

Ahir mateix al anar al veterinari ens van donar un calendari i de veritat que va ser l’alegria del dia!

Doncs això em passa amb la Internet. Que ara que no el tinc, ostres quin munt de coses que em queden pendents… llegir els diaris (si, els del matí) a la nit per exemple (és un dels meus moments del dia, ja m’agradaria fer-ho al matí mentre esmorzo, però això de tindre 3 fills i haver de donar-los l’esmorzar, endreçar la casa, donar menjar al gos, als gats i portar els nens a l’escola, no em facilita les coses).

Així que clar tot això ho faig a la nit, amb la Internet. És el meu moment, llegeixo els articles d’opinió, els diaris, algun Blog, Instagram, Facebook, Twitter, faig el màster on-line, preparo documentació pel meu TFM, miro sèries o programes interessants que tinc apuntats a la meva llista de “programes pendents” i fins i tot escric al blog.

Però no, ara no, ara encara vaig més de cul, amb el mòbil a la mà (que un dia d’aquest em diu que no pot més i és mora), sense poder fer ni la meitat de coses que feia en “aquelles hores meves” si les que van de les 22h a la 1 de la matinada, així que els dies passen i tot s’endarrereix…

El cap em bull d’idees, el dia a dia és una font inesgotable de moment que vius i que val la pena plasmar en un paper. Val la pena reflexionar sobre què passa i com passa, perquè del perquè passa això ja és més complicat.

L’educació dels fills/es a mi em deixa perles diàries, moments inoblidables i d’altres que esborraries amb la màquina del temps, però a la fi moments únics que cal que tinguis dins teu perquè et fan créixer amb el repte del dia a dia i com diuen tot ajuda a fer-se gran i “el que no mata, engreixa i si no fa créixer”.

Si us plau vull internet ja!!!!!!

Desconnexió del món digital (part I)

Doncs si, Nadal, festes cap d’any "a tope" com sempre, plenes d’activitats, la veritat no hem parat, si us faig, una mini llista de tot el que hem fet produeix vertigen.

Deixant a banda el Tió a casa, els dinars i sopars en família d’aquestes dates podríem dir en un breu resum que hem fet tantes activitats com el dia ens ha permès. 

Així dir que hem anat al Parc de Nadal d’Alforja, el Parc de Nadal de Reus, hem viscut el Nadal de Reus al centre veien totes les activitats pròpies que hi havia al carrer (pista de gel inclosa). I sobretot hem fet poble: Tió, carta als patges reials, cap d’Any, tallers d’espelmes i sabons, festes, ... Un no parar!

A tot això afegir que per fi abans d’acabar l’any hem pogut realitzar un propòsit que teníem marcat (allò dels propòsits d’any nou i tal…) i sí, dues setmanes abans d’acabar l’any vam començar a viure al nostre mas!




Una casa plena d’imperfeccions, de coses a mitges, sense Internet (de moment, va de dies, d’aquí la meva desconnexió digital).

Un mas fet per nosaltres, amb les nostres mans, amb el nostre esforç, amb la nostra dedicació, amb els granets de sorra i la constància del dia a dia, del treball i l’esforç de tots nosaltres.

Un mas desitjat, somiat i treballat cada dia, cada moment on cada membre de la nostra família contribueix, té la seva tasca encomanada, que forma part d’un trencaclosques per què totes les peces són importants perquè rutlli la casa, on l’esforç i la feina de tots és la base dels engranatges de la nostra casa, del nostre dia a dia i del nostre funcionament com a família.

Les nostres filles i el nostre fill ho saben, els fa ser importants, valorats i sobretot veuen que són imprescindibles, sense elles ni ell res seria igual i no aniria res bé.

Una casa que rutlla és una família feliç i la veritat estem molt feliços dins les nostres mancances i les nostres possibilitats i sobretot saben que tenim tot el potencial per millorar i la dedicació constant.

A més amb tota aquesta emoció hem augmentat la família. Era una cosa que volíem des de fa temps i que teníem clar, quan tinguem mas tindrem un gos! I aquí estem amb un mastí del Pirineu femella, una preciositat! Atzuky! I també dos gatets, l’Ot i Xixi.

Com podeu veure feina i acció no ens en falta! Hem començat una nova aventura, amb molta il·lusió.