Cap de setmana, posem parada al Mercat d’Artesania de Vilaplana

Em feia il·lusió, feia temps que em rondava pel cap, però com sempre sorgeixen aquelles preguntes: Vols dir? I Per què? Cal? Quin merder! Només et faltava això… Més feina? bla bla bla…

I la veritat que la resposta sempre era: i perquè no! Em fa il·lusió!

Doncs si, perquè no? Perquè no fer el que faig en el meu temps lliure i ho poso a la venda. A més no estic sola, tinc a la meva padrina (és la de bateig, no tinc a la meva àvia, “que en el cel sigui”, esclavitzada) i a la meva mare, amb opcionalitat de la meva germana (que també li interessa però ara no s'hi veu en cor).

La cosa és: sempre estem fent alguna coseta en el nostre temps lliure, producció ja en teníem. Ens agrada estar juntes i muntar alguna cosa en comú, volem fer poble, em veig en cor d’estar en una paradeta i sobretot tinc molta il·lusió (ho havia dit abans, oi?), crec que això mou el món!

Només em faltava un catalitzador, i aquest va ser el Mercat d’Artesanes de Nadal de Vilaplana. Així que teníem la idea, teníem una fita i teníem una data així que a produir!!!

Va arribar el dia i la veritat que ha estat un èxit! Moltes gràcies!!! Ens ho vam passar bé, vam fer poble, contactes, ens vam donar a conèixer, i sobretot va ser un GRAN cap de setmana!!!

Gràcies per confiar en els nostres productes i la nostra marca “Les Padrines: fet a mà i amb el cor”, gràcies per donar-nos aquesta empenta que ens faltava i sobretot GRÀCIES per comprar-nos!!!!

El que ens mou és la il·lusió!

No us penseu que les nenes no van fer paradeta! Va ser també per a elles la seva estrena, les nostres filles es van ajuntar per poder vendre les seves polseres i collarets handmade, i cal dir que van tindre un èxit brutal!

Llunadefoc

Els Somnis (recuperant entrades antigues i afegint coses noves)

El somni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc mentre el subjecte dorm.

Algú un dia va dir: “A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions aquest moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni….” Martin Luther King Jr.

El món és mou entre somnis, “La vida és un somni” com deia Calderón de la Barca, o multituds de cançons on el somni és el motor de tot.

Jo també tenia somnis que per sort he anat realitzant, aconseguint, materialitzant, aquells somnis de petita que veus potser inimaginables o potser que només et penses que seran somnis i quan et fas gran els recordes, els agafes i els hi dones forma…

I la petita, que dir d'ella, és la sorpresa contant, les seves frases, la seva manera d'actuar i la seva constància fa que allò que em pensava que ja no m'emocionaria, torni a sorgir de dins i amb més intensitat. Aquest any el pilar caminant de sant Pere i veure la meva filla petita a dalt de tot, ha estat emocionant i amb una intensitat brutal i això que la gran ho havia fet, però no és el mateix... i el seu primer 3d8 d'acotxadora a la plaça més castellera de Catalunya va fer que tremolés com una fulla de nou, i que tot anés a flor de pell i les llàgrimes em rodessin galtes avall,...

A cada fill, l'experiència és igual d'intensa, emocionant i vibrant i sobretot sorprenent. Mai m'hagués imaginat que que cada cop es pogués estimar tant i de maneres tant diferents, el cor d'una mare és enorme! Els braços és multipliquen per poder abraçar, acaronar i donar confort a tots ells, les hores i els minuts és busquen d'on sigui per poder estar amb ells, buscar el seu espai....

Crec que hem d’aprendre de quan eren nens o més aviat dir hem d’aprendre també dels nostres nens.

Jo cada dia aprenc dels meus fills, l’amor que ens uneix també és una relació d’aprenentatge, d’escolta, d’admiració…

Observo, escolto i prenc nota. Crec que no deixem de sorprendrem cada dia.

Un dia la meva filla gran em va dir (amb dos anyets i poc) i assenyalant-me amb els dits, jo vull ser aquella!

Passaven els castellers per la plaça i una nena feia l’aleta a dalt de tot d’un castell i ella em va dir un cop i un altre: mama jo seré aquella!

Era un somni, evidentment  no tothom pot, sap, ni somniant, que serà enxaneta. Però ella ho tenia clar, jo com a mare el que només vaig fer va ser acompanyar-la en aquest procés… com una mestra acompanya en el procés d’ensenyança aprenentatge, donant eines, recursos,… ella , tota sola, em va ensenyar el què és fer realitat un somni, el què és aconseguir objectius, lluitar per ells i sobretot em va despertar l’admiració per algú tant petit però que aconsegueix alguna cosa mooolt gran! Li dec tant i ella encara no ho sap…potser quan sigui més gran sabrà tot el que m’ha donat sense saber-ho, tot el que m’ha ensenyat només mirant-me, abraçant-me….

L’altre fill, el mitjà també m’ha ensenyat en creure en els somnis i a sobretot pensar que tot allò que et pots imaginar ho pots aconseguir, ho pots fer realitat o fins i tot… que tot allò que imagines pot passar…

Ell volia ser diable, volia muntar la tronada, volia veure pirates, … mai ningú m’ha ensenyat a ser tant feliç com ell i a pensar que si esperem el suficient tot es pot fer, tot el que penses es pot convertir en realitat tots els teus somnis es poden aconseguir. De veritat és fantàstic tindre fills així que t’ensenyen a ser nen i a veure-ho tot des de la seva perspectiva… Tots els somnis del meu fill s’han complert i segur que tots els que tindrà també… és especial i ho sap té aquell do que el fa indescriptible, màgic…

Ells em fan sentir la persona més afortunada del món, ja que sóc capaç d’aprendre constantment, de sorprendrem dia a dia i de poder acariciar els somnis.

Gràcies

Anem a buscar el Tió (o com la màgia i el nen/a què portem dins aflora)

Avui era el dia, teníem nervis (a veure jo més que ells). Avui anàvem a buscar el Tió a la muntanya, fins aquí cap novetat, ja que sempre hem fet el mateix. Però aquesta vegada ho fèiem amb grup.

Des de l’AMPA de l’escola on van la meva canalla, havíem ideat, organitzat, gestionat i realitzat una sortida al Bosc de l’Olla de Vilaplana.

Tots els pares implicats, amb molta il·lusió hem estat treballant per què aquest dia sortís perfecte. La veritat que el WhatsApp anava que treia fum i els nervis també. Nervis com quant érem petits/es.

La sortida era des de l’escola del poble i havíem de fer un petit passeig fins a arribar al Bosc de l’Olla. Aquest passeig ja estava lligat i ben lligat amb la Dolo, la Marta i el pare de la Lourdes (mares de l’AMPA). 

Tots teníem aquells nervis a la panxa.

Que l’excursió vagi bé, ens donarà temps d’escampar els tions? Que els nens/es no vegin la furgoneta de l’ajuntament amb els tions dins… aiiii volíem que tot sortís bé!

Unes mares anàvem amb la furgoneta per poder escampar els tions i preparar un vermut, mentre els altres anaven fent el camí amb els nens/es.

Quins nervis, mentre escampàvem els tions i els amagàvem darrere un arbre, agrupats també per nens i nenes de la mateixa edat, amiguets, famílies, ... Quina il·lusió…

Ara el més espectacular ha estat quan els nens han entrat al Bosc de l’Olla corrents, moguts per aquell neguit de veure els tions de lluny i a veure si estava el seu.

No paraven de corre! Que bonic ha estat. Un moment inoblidable que tots els pares i mares hem retingut dins nostre i sobretot creiem que ells ho recordaran sempre.

23 tions, 23 famílies i 23 il·lusions!

PD: L’any vinent més!

Fem una carbonera!

Avui ens hem llevat molt d’hora, era un dia especial, avui havíem de muntar “una carbonera”.

Era un esdeveniment molt especial i preparat des de l’Associació Cingle Vermell. Així que com que vivim a prop hem agafat la motxilla i ens hi hem arribat caminant.

En arribar la Família Prades de Vilaplana, uns dels últims carboners que queden a la zona, ja estaven treballant de valent. Feia goig veure com l’activitat no parava. 

Hem pogut fer dues carboneres, una que s’alimentava per dalt i era més petiteta i l’altre la més gran.

Primer, tronquets, després palla, a sobre la tova, els respiradors amb teules pel voltant per fer una bona combustió, pedres perquè no s’enfonsi… 

Tot això amanit amb uns quants riures i explicacions, sense faltar un vi calent que el Xavi ens anava oferint amablement a tots els assistents.

Tots ajudant, fent fotos, recordant alguns la seva infància, fent pinya, fent feina i sobretot recuperant un ofici antic, el de carboner.

Els nens ha estat una experiència única i espectacular, on han pogut ajudar, aprendre dels més grans.

També hem aprofitat per aprendre molt, observar i sobretot escoltar aquesta saviesa que a vegades anem perdent pel camí de la rapidesa del dia a dia.

Una experiència única que d’aquí a 3 dies veurem el seu resultat: el carbó.

Per fi un dia tranquil

Mireu el dia a dia, últimament va a toc de xiulet, no parem… Ser una família “hiperactiva” té aquestes coses, fem moltes coses tenim projectes al cap, ens enrolem al primer vaixell que passa i la roda del no parar està a tope….

És aquí on a vegades llencem l’àncora, posem fre a tot, i fem un "kit-kat" (una pausa, com deia l’anunci).

La veritat que en teníem ganes, ganes d’estar a casa tranquils, fent simplement res. El plaer d’anar improvisant la successió de coses sense cap programació ni cap obligació. Aprendre a ser distès, a fer “el gos” això també és important que els nens/es aprenguin que de tant en tant s’ha de parar per agafar impuls.

Així ho vam fer, vam fer allò que ens venia de gust, i sabeu que era? Doncs anar amb pijama tot el dia per casa, treure tots els jocs que tenim i anar jugant sense parar, i al final del dia mirar pelis amb crispetes i el que els torna bojos és anar a dormir tard, sense presses i sobretot dormir al sofà mirant la peli.

Un petit plaer, per agafar embranzida de cada a aquest mes de desembre que ve carregadet!

Ara ja tenim les piles carregades, tant a descansar, com a moixaines i sobretot de gaudir uns dels altres.

PD: M’encanten els dies així!

M’encanta fer anys…

Doncs si, la veritat que quan arriba el dia em vaig posant nerviosa i sento aquelles papallones a la panxa…i recordo de quan era petita i les preguntes mentals que em feia: Quin pastís em faran? Com seran les espelmes? Qui serà el/la primera a felicitar-me…

Durant molts anys la primera era la meva àvia, era tan primera que em trucava el dia abans per ser-ho. Això em feia molta gràcia, i il·lusió a parts iguals, i ara que no hi és, el dia abans sempre hi penso. 

Després amb les noves Tecnologies NNTT (WhatsApp, Facebook,...) doncs a les 00:01 sempre rebo algun missatge (que he de ser sincera l’espero amb candeletes perquè són unes persones que estimo molt que sempre ho fan).

I d'ençà que tinc fills, encara estic més contenta perquè aquell dia ells fan el meu pastís d’aniversari, em desperten (a veure què em faig la dormida, algun dia ho descobriran) i bufo les espelmes m’entre m’omplen el llit de dibuixos i regals fets per ell i elles, autèntiques handmade, DIY en tota regla i autèntics de debò.

Cada any em faig la mateixa promesa, Montse intenta ser feliç, allunyat de les persones tòxiques, estimat i sobretot estima.

El dia del meu aniversari m’agafo festa i tot. Intento sempre comprar-me alguna cosa aquell dia, el què sigui, el valor és emocional o intento estrenar alguna cosa que m’he guardat.

També intento fer alguna cosa especial o que m’agrada molt al voltant del meu aniversari i el mateix dia, així cada any ho puc atresorar dins meu.

Recordo tots els aniversaris que he passat, com si fes un repàs mental de la meva vida…

Durant molts anys era una nit que treballava perquè estava en un centre de menor són una nena i un nen feien l’aniversari el mateix dia que jo i així al matí els llevava amb un petó i fèiem l’esmorzar especial als altres.

Després també totes les persones que ens reunim el dia del meu aniversari, fem un sopar i sortim de festa un grup ben eclèctic de gent però que sou la MEVA GENT, us estimo i gràcies per formar part de mi.

El meu marit que des de fa 10 anys ha canviat també el sentit als meus aniversaris i que formes part de mi.

Recordo les nits de festa amb les meves amigues i els meus amics, recordo tots els moments que he viscut i els atrapo dins meu.

M’agrada fer anys i molt! I en vull fer molts més!

Gràcies!!!!!!!!!!

Fem vida al poble (o com fer ganxet i mitja a la tarda tots junts)

Molts/es ja sabeu que una de les coses que m’agrada fer és ganxet/mitja. No és que ens sàpiga gaire, però la veritat m’agrada molt fer-ne. A Reus, ja en fèiem tant al Casal Despertaferro i també al local de Xiquets de Reus.

Ara que estem a Vilaplana, volia reprendre aquesta activitat.

He conegut un grup de noies que també en tenien ganes, i vam decidir engegar un grup els dimecres a la tarda.

A partir de les 17h ens reunim al Casal de Vilaplana, portem llana, mitja o ganxet i unes ensenyem a les altres.

No hi ha mestres, som anàrquiques, no és cap curs, ni cap taller, simplement som un grup de persones de diferents edats que ens reunim un dia a la setmana per parlar, prendre alguna cosa, aprendre a fer mitja i/o ganxet i també sobretot fer poble, fer xarxa de persones, conèixer…

Les més expertes ens donen consells, aprenem de la vida, la saviesa, del coneixement de totes, totes aportem.

I els nostres fills/es estan jugant, berenant, fent deures, corrent amunt i avall lliurement junts/es i a vegades també es posen a fer ganxet o mitja.

Cada dimecres s’afegeix alguna persona més, que enriqueix el grup.

M’agrada, cada setmana espero que arribi el dimecres, on gaudim juntes parlant de tot i de res i potser a vegades el ganxet és el que ens “enganxa” a totes, un fil ens uneix en les nostres diferències per fer-nos un grup.

PD: Esteu tots/es convidades!

Dia al Montsant (Sant Joan del Codolar)

Dissabte al matí era un dia especial. La veritat que passar el dia a la muntanya en família i en bona companyia és un pla excel·lent i si a sobre vas al Montsant a l’Ermita de Sant Joan del Codolar, és màgic.

L’Ermita de Sant Joan del Codolar, es troba als peus del Montsant. Es pot arribar per una pista en cotxe sortint de Cornudella o amb una bonica passejada que ressegueix els peus del Montsant, des d’Albarca.

Pel camí ens trobem camps de vinyes, que ara en aquesta època les fulles dels ceps, estan plenes del color de la tardor. Al fons la serra del Montsant retalla el cel ben blau i quan arribes a l’Ermita, el que sorprèn és el paisatge, el silenci... Davant dels ulls s’obre un dels paratges més bonics de la nostra terra.

És un entorn privilegiat un la pau, l’espiritualitat i la natura prenen el protagonisme.

En aquest entorn vam decidir passar un dia en família i amics. Fent una “màster class” d’arts marcials amb el Club Lañ Do Cheñ on formem part i portem un projecte molt bonic per prevenir l'Assetjament escolar.

La veritat que envoltada de tan bona gent com l’Ermitana Maria Montserrat, en JM Cohi, i tot el Club, va ser un moment especial.

Els grans van fer classe només per als petits. Que van gaudir molt! A més entre ells va haver-hi molt bona connexió. Després d’un bon entrenament tocava menjar i entre tots fent el dinar. Els petits i grans jugant, entrenant i fent el menjar tots junts, rient i passant un gran dia. Un dia que recordarem dins nostre.

Gràcies

PD: Si no heu anat, us recomano anar-hi, des d’allí hi ha un munt d’excursions, caminades, fotos, racons, coves, silencis, retrobaments, alegries, i un gaudir visual i sensorial extraordinari.

I vet aquí…. (o un joc de regalar contes a nens/es)

La cosa comença amb un missatge de WhatsApp, fent una proposició… I quan me’l vaig acabar de llegir vaig pensar, per què no? 

Que bonic regalar un llibre/conte a un/a nen/a que no coneixem.

Em vaig imaginar la cara d’aquell/a xiquet/a que els seus pares li porten un sobre de correus on hi ha el seu nom i a dins un conte.

Una família desconeguda regalant un conte! La idea em va semblar genial!

El fet és que és una cadena i potser si no es trenca també en rebran els meus fills/es. Però sabeu que, que m’és igual si no els reben, perquè jo ja hauré regalat uns instant de felicitat i això és el que conta.

Els hi vaig explicar la idea i el joc als meus fills/es i van acceptar encantats! Vam anar a triar el llibre i també li hem escrit una carta amb uns dibuixos.

Dilluns anem a enviar-li i en aquell sobre no només hi haurà un conte i una carta sinó un grapat d’il·lusions!

Us animeu?

Cap de setmana ple de màgia: Arkandú! (o de com anar a la festa dels Súpers sola amb 3 i no morir en l’intent)

El moment més esperat per a nens que segueixen el Club Súper3, és anar a la festa dels Súpers i la seva il·lusió i ganes és inversament proporcional a la dels pares (o dic de cor). És un tema que hem endarrerit, que hem allargat, dilatat en el temps perquè la veritat em fotia un pal terrible, per què negar-ho... Però aquest any era una promesa que havia de realitzar…

Així que uns dies abans vam planejar bé el viatge. Entrant a la plana web dels Súpers i trobem tota la informació necessària: com anar-hi, planell d’activitats, horaris, recomanacions, ...

La veritat que és molt bona ajuda. Anar-hi dissabte era assegurar-se que hi hauria menys gent que el diumenge, per tant com que el dissabte era l’únic dia que podríem anar així ho vam fer.

En ser família nombrosa (és trist dir-ho però és real) em surt més acompte anar amb cotxe que amb transport públic (ja que no som de l’àrea metropolitana de Bcn).

I aparcar vam poder aparcar a 20 minuts de l’anella olímpica en zona gratuïta. El passeig pujant cap a l'anella olímpica va ser molt agradable ja que vam descobrir la ronda verda, un camí entranyable en plena ciutat.

Va ser una sortida "low cost" total només la gasolina d’anar i tornar, els peatges i allí dues bosses de crispetes (4 euros en total) perquè ja anàvem equipats des de casa (portant jo la motxilla) amb entrepans, aigua, galetes, fruits secs i fruita (era el pícnic dels súpers) que des del Club Súper3 també promovien a les seves “promos”.

La veritat que va ser genial!! Molta gent si, però moltes coses per poder gaudir i fer. La veritat que les activitats dels estants de fora la cua arribava a les 2 h però nosaltres estàvem allí per veure els musicals, els SP3, els membres del club, els dibuixos animats i sobretot l’espectacle musical ArKandú que no va decebre gents ni mica! Així que vam estar dins l’estadi movent-nos tranquil·lament fins a l’espectacle final que vam a triar grada per poder estar tranquils.

Emocionant és poc, els pares súper entregats (tots ens sabíem les cançons i la coreografia!) en fi màgia i espectacle musical de gran qualitat! Es nota que Marc Parrot està de productor entre altres persones de gran qualitat.

La veritat que l’organització es mereix un 10! Ple de voluntaris, punts d’informació polseres per posar als nens en cas de pèrdua tinguin el nom i el telèfon, controladors, seguretat, megafonia.... tot disposat i dirigit als Súpers i perquè puguin gaudir de la festa amb total seguretat i confort.

Quan va acabar l’espectacle Arkandú, vam decidir marxar perquè jo volia anar a la Food Truck & Vintage festival de Tarragona a la TAP.

Arribar a Tarragona molt bé, aparcar ja no tant i a sobre una cua per entrar… però un pic a dins vam gaudir molt de la festa, el mercat, les caravanes i veure com ballaven…

El mercat vintage excel·lent, no cal dir-ho, tot m’agradava evidentment.

Els nens van aguantar d’allò més bé la veritat, “els hi va la canya”.

Cap de setmana de Festa Major a Vilaplana

Des de mitjans de juny que ja estem mig instal·lats per aquesta zona i una manera d'integrar-se bé a un lloc és fer-hi les festes.

Durant tot l’estiu hem anat amunt i avall participant en projectes i cosetes… Aquest cap de setmana llarg ha estat la festa major de Vilaplana i com no hem participat en tot el que hem pogut!

Cal dir que han estat entranyables, divertides i molt gratificants, ens han fet sentir un membre més del poble i la veritat que és d’agrair. Des d’aquí vull agrair a tota la gent de l’AMPA de l’escola, a pares i mares i a vilaplanencs i vilaplanenques que ens heu fet sentir a casa!

El dissabte al matí era el torn de la canalla i no tant canalla als inflables on també hi havia un toro mecànic que segons qui pujava la cosa anava més ràpida o menys, la veritat que tenim uns vídeos divertits, divertits…

A la tarda es va celebrar la 1a Crono-Circuit Urbà, aquí vam xalar molt perquè els nens en tenien moltes ganes i amb això del trasllat les bicis no estaven al punt però no va ser cap impediment, ja que les famílies del poble ens van deixar bicis, la veritat que un gest molt bonic i que vam agrair moltíssim. A més, vaig ser voluntària al circuit i això la veritat va ser molt divertit. A més tothom va tindre medalla i premi!

Això els va motivar moltíssim a tots. A més els grans ajudaven als més petits fent que tot fos més fàcil.

En acabar una bona xocolatada i ballaruga organitzat per l'AMPA.

Diumenge tot el dia de mercat d’artesania, jocs i a la nit la revetlla esperada amb l’orquestra Mitjanit que no va decebre ni a gran ni a petits.

Gràcies Vilaplana!!! Quina gran festa major!

Visita a l’exposició fotogràfica de la Trobada d’Àligues de Catalunya Reus 2014

El divendres es va inaugurar al Palau Bofarull, l'Exposició fotogràfica de la Trobada d'Àligues de Catalunya a Reus (2014), organitzada pel CRAC.

La veritat que al Palau Bofarull de Reus, és un lloc emblemàtic a la ciutat tant per la seva condició de Palau, com que es troba al centre de la ciutat i a part sempre podem trobar exposicions gratuïtes de gran nivell cultural.

Som bastant seguidors de les seves exposicions. És una manera gratuïta de poder veure cultura de qualitat en diferents modalitats i a sobre com que coneixem la història del Palau doncs encara és més bonic.

Quasi sempre es pot visitar la sala interior, molt espectacular pels nens/es i adults.

Aquesta vegada encara amb més motiu, ja que la Trobada d’Àguiles de l’any 2014 va ser espectacular i la vam poder veure tota sencera, ara no ens podíem perdre l’exposició fotogràfica. Només a l’entrada del Palau ja tenim l’Àguila de Reus (atracció màxima per tots/es nosaltres). Després a la sala quan entrem també podem veure el vídeo de tota la trobada, a part de les fotografies.

Si us agraden els elements del seguici, en especial l’Àguila, no us podeu perdre aquesta exposició i tot passejant per Reus en ple centre poder gaudir de cultura a preu "free", és tot un luxe! No us perdeu les exposicions que hi fan sovint.

PD: (aquí us deixo un secret) si no hi ha massa públic, la comissaria del Palau, us pot fer 5 cèntims de la història i anècdotes del Palau Bofarull que són mooolt i mooolt interessants! (sobretot si ho demanen els nens ;))

Un GRAN dia, un dia de màgia per recordar…

El 3 d’octubre quedarà gravat a molta gent, com la GRAN diada del Mercadal dels Xiquets de Reus.

Ahir, es va tornar a escriure una pàgina dins de la nostra història, tant en l'àmbit col·lectiu d’associació com de Reus com en el nostre cas familiar.

Poder gaudir d’aquests fets importants en família, tots units, fent una cosa que ens agrada la veritat fa que siguem més pinya encara. Tots junts per aconseguir un fi en comú tant familiarment com de grup la veritat és que ens ha fet sentir molt orgullosos de la feina feta, de les hores passades en el pati d’assaig, els esforços, la suor, el patiment i tots els valors del món casteller: força, equilibri, valor i seny!

Fer castells també et posa a prova com a persona, com a individu dins d’un tot, on el bé individual passa a un altre nivell per tal d’aconseguir un bé col·lectiu.

Gestionar totes aquestes emocions i poder-les canalitzar a vegades costa, a vegades les decisions no s’entenen però el que és el més important és que tots som un equip, una colla i formem part d’un tot molt més gran.

Tot just quan l'emoció estava desbordada ens tocava anar amb la Cabra de Reus, que feia 35 anys!Amb la Nit més Cabrona, tot un èxit! Que bonic va ser. Ens encanta la pólvora i compartir els moments amb els nostres fills i familiars. De fet tenim enredats a padrin/es dins.

Ahir va ser un GRAN dia, un dia que recordarem, un dia que vam viure un seguit de sensacions, emocions i fets, tots junts, formant clan, formant família. Fent camí tots junts, ajudant-nos uns als altres, patint i rient plegats per un objectiu en comú.... ser feliços JUNTS.